Diumenge a la plaça, vermut ! Som pocs però es que costa llevar-se i has marxat quan ja es de dia...
Els que no se’n perden una son els del gremi del reciclatge.... com si a pagès, que se’n ha fet tota la vida no en sabéssim. 
Pocs però bons
Amics.
Germans.
El temps passa, i gairebé totes les coses canvien, però a Alàs ni ha una que canvia ben poc, sempre som els mateixos que mirem com comencen els preparatius de la festa.
Mantenim una tradició ancestral a la nostra societat.... mirar com els altres treballen i deixar una mostra gràfica per les properes generacions, que les tradicions son per conservar-les...
Estètics ho son, ara bé un dels problemes es l’aterratge. Per ells suposo que tots els prats son prats, no pensen en la feina que comporta tenir un prat en bon estat.
Després mirar.
Les tradicions son per acomplir-les, i malgrat no ser-hi tots, els bon auguris van ser pensant en tu.
El temps passa inexorablement, torna la primavera i les velles pedres dels marges dels camps van perdent la seva vida.
Sempre hi ha una excusa per ajuntar-nos al voltant d’una taula, en aquest cas el fet de que els Malloles trobessin que, el seu peixater de confiança, tenia força tonyina.
No cal gran cosa per passar un vespre agradable, per veure veïns amb els quals no xerres cada dia, per unir una mica més la gent d’Alàs.
Si a més a més ni han que els agrada cuinar, millor que millor, a la resta ja es sabut que ens agrada menjar.
Gràcies a tots per ser-hi.
Marmitako by Malloles.
Anem arrivant amb el cistell, la bota que no falti.
A taula, nosaltres aquí.
Elles al costat, de tant en tant, gairebé sempre, surten amb la seva.
Amanida tipus grec...
Tota la colla desprès d'un bon sopar.
Mare i filla.
Per acabar res millor que un bon café.
Però això si, amb nata del cadí.
El Ramón fen riure les pubilles...
A Alàs el Carnestoltes gira al voltant d'allò que més ens agrada, un bon dinar a la plaça, i si és amb paella molt millor.
Tothom fa alguna cosa, els uns el dinar, d’altres preparen les taules, porten les cadires, hom es porta el plat , el got, el tovalló i els coberts de casa, i fins i tot en tenim que s’ho miren.
Com diu un veí força assenyat, tenim dos tipus de ciutadans, els d’Alàs, que participen quan poden a les activitats i els que només hi viuen... Ells s’ho perden.
Esperant el cafè i la copa.
Tertúlia.
Cal Casot, no hi son tots, el Josep fa de cuiner i la Maria ens ha fet el salt.
Tres generacions de Ca la Paula.
Cal fotografiar les coses ben fetes.
Tot fent petar la xerrada abans de dinar.
Els cuiners acabant la seva obra.
Déu ni do el que pesa...
Primer cal un bon sofregit, el Pepito remena.
Tot esperant per dinar
Arriben les cadires.
Tot montant les taules.
El Xavier, el Ramón i el Pere.
Al matí, un bon esmortzar.
Alàs, tarda de tardor, l'hivern encarano ha arrivat, qui ho diria.
Detall del núvol.
Alàs.
Torres d'Alàs.
Un cop tenen tot els braus a la plaça es dediquen a “los recortes”, i s’ha de reconèixer que cal valor, un pèl de bogeria o totes dues coses, per fer el que fan davant de bèsties amb aquestes banyes.
La nostra estada a Ajalvir va coincidir amb les festes de la virgen de la Espiga, i vaig decidir quedar-me voltar una mica i mirar de fer alguna foto interessant. Veient la mida dels braus, entenc que corrin.
Passejar a la vora de l’Escorial, impressiona. Tan esforç tants diners, perquè un cigne nedi sol en un estany immens
Detall de tapa de claveguera.
Xemeneia eterna.
Les obres son per utilitzar-les, tant si son inaugurades oficialment com si no.
Els espais son per gaudir-los, sense límit d’edat, tant sols amb ganes de passar-ho bé.
Una visita guiada i una nena enfadada.
La “súper-yaya” en plena acció.
Tot llest
Fent petar la xerrada.
Les pubilles en plena feina.
Sangria i taronjada.
A taula.
Tot preparant la sangria
Ha sortit prou bona, i estem de festa, cal celebrar-ho.
Ells s'ho miren.
El manel també.
Foto de familia.
El mag i l'ajudant gros.
El mag escanyat....?
El Peret del Mitxela s'ho mira.
La Vicenteta amb mal de cap...
Més Vicenteta
El mag i el super ajudant.
El mag i l'ensinistrador de serps.
El mag, el de l'ou i la regidora.
El mag mentalista.
Incredulitat!
Els d’Estamariu
Fins que de matinada una tronada inoportuna quasi ens l’esguerra, a grans mals grans remeis.
Els més joves animen d’allò més.
A la tarda partit de futbol dels d’Alàs contra els d’Estamariu, on hem contat amb el millor servei mèdic de la comarca.
En tornar del camp de tir, els nostres propis artistes han fet una gran obra per bastir el frontal de l’escenari. 
I per als últims detalls sempre acostumen a ser els mateixos: el Josep del Casot, el Ramon del San, el Quim del Marianga i el Marc de la Rectoria, gràcies.
Gràcies també a aquells que escombren i netegen, sota les ordres del Juanito del Calvo i l’atenta supervisió del Peritxola.
Quasi tot preparat per començar una novas festa major. 
Primer acte: Torrar el pà 
Esmorzar abans de la jornada de tir al plat.
Cal controlar el punt òptim de cocció.
I també encertar el plat que tenim davant.
Les pluges de la primavera ens han permès gaudir de l’esclat de la natura a les nostres muntanyes. Una petita mostra, de pau i joia.
Petits i grans.
Grans.
Que es una revetlla sense una bona taula...
Mireu que tinc...
Ara va de bó.
ES St JOAN !!!!!
Foguera estructurada.
La festa ja pot començar.
Els tecnics, encenen la foguera.
Ni que només sigui per passar l’estona….
La cura de l’entorn sempre es una feina agraïda.
I sota el Cadí, encara més.
Felicitats!!!
El Cadí a Vilanova de Banat
El Cadí des del cami a Lletó
el Cadí des de Lletó
La primera gran naevada de l'any, Abril 2008
Aquí les darreres fotos que vaig fer abans de foter-me de lloros i no poder-ne agafar la màquina per una bona temporada.
Tota la colla amb el premi a la millor paella.
Les mans inocents.
El guanyador del pernil, felicitats!!!
Els jugadors de cartes, i els que s'ho miren.
Gaudin dels darrers moments.
Les Autoritats.
Les tres autoritats, el bisbe, el president de la FAF i l?alcalde d'Alàs
L'Alcalde.
El president.
Ja tenim el camp de futbol inaugurat, amb presència de les autoritats, com ha de ser.
representants de la Federació Andorrana de Futbol, els mossos...
L'alcalde d'Alàs, amb la tele andorrana...
Representants de la Seu i d?alas i el Bisbe al fons, que es el coprincep d'Andorra
Desprès de l'arròs una mica de butifarra, abans del segon plat...
i de segon....unes cuques...
amb cara de haver fet un bon dinar
no pot faltar el cava
Fent temps.
Netejant la Taula, oi Juan
Amb el plat a punt.
Som-hi
Tots a taula.... van faltar cadires....
Darrer dia de caça, per celebrar-ho res millor que un bon dinar en un marc incomparable, a Vilanova de Banat, amb el Cadí al fons.
Mentre uns son a caçar els altres ajuden al Jordi, gran cuiner o miren el paisatge tot prenen un xic el sol.
El sofregit ja es a punt, falta tirar-hi l’arròs, però no es farà fins que no hi siguem tots, tinguem les taules netes i parades, les cadires al seu lloc.
Un bon dinar, bona gent, un bon dia, ... que més es pot desitjar?
Ara fora d’època tenim tot de productes... Es cert que no es el mateix, no es el mateix menjar maduixots del Maresme, cireres d’Arfa o del hort de casa que comprar-los a mig Febrer, ni per preu ni per gust.
Comencen a arribar els planters...
Un bon dinar amb bona companyia es molt més bon dinar, gràcies a tots per venir i donar un cop de mà, per riure i gaudir un any més de la festa.
A l’hora de la carn els cuiners canvien, la brasa es un altre art.
Els aprenents es multipliquen, hi ha fet força que per por de la pluja al local i faci fresca i s’estigui millor a prop del foc.
La carn com sempre de 1ª qualitat i les botifarres, tant la blanca com la negra.
Un bon dinar, una bona colla de la gent d’Alàs i algun de fora, hi a més hem estrenat la primera fase del nou ajuntament.
Els cuiners comencen la feina, picar ceba i pebrot, ...
Enrossir les carns
Condimentar-ho...
Com que no tenim ni mica de neu. Hi ha qui busca noves alternatives, un esport alternatiu potser?
S’ha de fer un bon esmorzar, cansalada virada, una mica de xistorra, morro i orella i també unes botifarres negres, unes bones llesques de pa torrat amb all i un bon raig d’oli acompanyat tot amb un bon vi negre, que ja ho diu la dita “ Val més un bon got de vi negre, que tota l’aigua de Segre” i tal com van les coses enguany potser l’haurem de fer servir per tot, el vi. Perquè l’aigua, a fe de mon que costa d’arribar...
Al matí un cop encès el foc, van arribant els caçadors, algun una mica disfressat la data es la més adequada.
The Nº
