Diumenge a la plaça, vermut ! Som pocs però es que costa llevar-se i has marxat quan ja es de dia...
Els que no se’n perden una son els del gremi del reciclatge.... com si a pagès, que se’n ha fet tota la vida no en sabéssim. 
Pocs però bons
Amics.
Germans.
El temps passa, i gairebé totes les coses canvien, però a Alàs ni ha una que canvia ben poc, sempre som els mateixos que mirem com comencen els preparatius de la festa.
Mantenim una tradició ancestral a la nostra societat.... mirar com els altres treballen i deixar una mostra gràfica per les properes generacions, que les tradicions son per conservar-les...
Estètics ho son, ara bé un dels problemes es l’aterratge. Per ells suposo que tots els prats son prats, no pensen en la feina que comporta tenir un prat en bon estat.
Després mirar.
Les tradicions son per acomplir-les, i malgrat no ser-hi tots, els bon auguris van ser pensant en tu.
El temps passa inexorablement, torna la primavera i les velles pedres dels marges dels camps van perdent la seva vida.
Sempre hi ha una excusa per ajuntar-nos al voltant d’una taula, en aquest cas el fet de que els Malloles trobessin que, el seu peixater de confiança, tenia força tonyina.
No cal gran cosa per passar un vespre agradable, per veure veïns amb els quals no xerres cada dia, per unir una mica més la gent d’Alàs.
Si a més a més ni han que els agrada cuinar, millor que millor, a la resta ja es sabut que ens agrada menjar.
Gràcies a tots per ser-hi.
Marmitako by Malloles.
Anem arrivant amb el cistell, la bota que no falti.
A taula, nosaltres aquí.
Elles al costat, de tant en tant, gairebé sempre, surten amb la seva.
Amanida tipus grec...
Tota la colla desprès d'un bon sopar.
Mare i filla.
Per acabar res millor que un bon café.
Però això si, amb nata del cadí.
El Ramón fen riure les pubilles...
